Hi havia una vegada, en un petit poble costaner, una jove que volia veure món. Volia escapar de les parets de casa seva, fugir del petit poblet que s’estimava tant, anar més lluny que ningú, travessar aquella fina línia de l’horitzó entre el mar i el cel, que feia de mur entre el que sempre havia somiat i el que sempre havia viscut. Era una jove com totes les altres: de mitja estatura, cabells castanys, més aviat esprimatxada,... el que els nostres avis haguessin catalogat com a noia saludable; en respectava totes les característiques. Però com tothom, tenia un tret distintiu que, a primer cop d’ull, la feia diferent a la resta. El seu rostre es veia tímid darrere d’unes estrafolàries ulleres de pasta que feien fixar-se més en la seva mirada que en el seu somriure distret. I aquesta mirada repleta d’intencions era la que la feia diferent.
Un bon dia, tornant cap a casa cansada després d’un llarg dia a l’escola, davant d’una petita sabateria que feia cantonada, es va trobar al mig del carrer un parell de puntes de dansa abandonades. Sense saber el perquè, el seu cos es va aturar, es va ajupir, i inconscientment va recollir aquell parell de sabatetes com si es tractés del brillant més preciós del món. Quan va arribar a casa, en comptes de saludar els pares i donar de menjar el gat, acte que havia assimilat des de petita i que feia cada dia repetint curosament cada un dels passos, va anar directe a l’habitació. Era una sala petita i ben il·luminada, amb vistes al mar. A la tauleta de nit i reposaven tot de llibres endreçadament mal apilats i una bonica llum de peu negre. El parquet la feia més acollidora, i el meticulós desordre de tota l’habitació reflectia la seva manera de ser. El llit ocupava la cantonada més pròxima a la finestra, s’hi va seure a una vora i sense poder esperar més es va treure les bambes i va deixar reposar els seus peus sobre el fred del parquet. Va treure ràpidament les puntes de dansa que havia trobat pel carrer de la motxilla i molt a poc a poc se’n va apropar una al peu. Meravellada, va comprovar que se li ajustava a la perfecció i va afanyar-se a posar la segona. El temps es va aturar. Va desviar la mirada cap a la finestra, i fascinada, es va deixar distreure per un ocell que s’havia aturat allà al davant. Si va apropar, es va abocar una mica fora de la finestra i el va acariciar allargant el braç. L’ocell, com per art de màgia, com si res no hagués passat, es va posar a volar. El cap de poc, la jove el va perdre de vista darrere d’uns arbres. Amb les sabates als peus i sense saber el perquè, va sortir al carrer. En comptes de caminar, ballava, i la gent se la quedava mirant estranyada, però a ella no li importava. Sentia que ho podia fer tot, i així era. Va donar un petit copet amb la punta del peu contra al terra i fascinada va veure que es començava a enlairar, i cada puntada de peu en l’aire feia que pugés més i més amunt. A les nits, sortia per la finestra i volava per tot el cel. Va visitar París, Roma, Berlín, Vanècia, el Tíbet, Amèrica,... Va volar per tot el món. I allà a on anava feia un nou espectacle de ballet i tornava havent fet somriure, somiar, i il·lusionar fins i tot a aquells que havien perdut l’esperança.
Un dia, després d’un dels seus viatges, va descobrir que el seu gat s’havia posat malalt i que no se’n en sortiria. Trista i enrabiada amb si mateixa per no haver passat gaire temps amb ell, va obrir la finestra de la seva habitació i va llençar tant lluny com va poder les puntes de dansa que un bon dia havia trobat. Va ser llavors que va decidir que seria mestra, i que seguiria creant il·lusions i fent somriure a la gent, però aquest cop a la gent que l’envoltava, allà a on havia crescut i és clar, també fent somiar i somiant ella amb el ballet.
